- Mireia, no t'ho creuràs, però vaig estar al Museé d'Orsay i vaig tenir com un vertígen d'emoció. Va ser davant d'un quadre en concret, una dona amb paraigües, em vaig commoure que casi em marejo, per flipar
- Que bé, me n'alegro. Art directe a les venes.
- Vaig pensar molt en tu. A tu també t'ha passat?
- (no podia parar de riure) A molta gent, carinyo meu, està estudiat això, i té un nom: síndrome d'Stendhal.
Aquell mateix vespre m'envia un what's up:
- Mire, el quadre era Aristide Maillol - "femme à l'ombrelle". Com m'has dit k es diu el síndrome d'emocionar-se amb un quadre?
De Stendhal: "que consiste en quedar abrumado de un exceso de belleza exhubertante" (Definició de l'Artur Ramon)
Família, deixeu-vos atrapar per aquesta mena de síndromes, davant d'un quadre, o d'una muntanya, o d'una piràmide. I sobretot, que no us atrapi el síndrome WERT, aquest no té cura, no mola, no emociona, enrabia i no serveix.
1 comentari:
Aquest quadre també em va colpir, la primera vegada que el vaig veure, i també les següents. Diria que el blanc del vestit em va arribar a l'ànima. Així m'imagino un vestit de llum com aquell que duien els transfigurats de l'Evangeli, però en dona.
Publica un comentari a l'entrada