Invocant el Déu dels vents

Avui invoco el Déu dels vents de l’altra punta de món. Us presento a Ehécatl-Quetzalcoatl, Déu dels vents asteca de la nostra vitrina. Identificable per aquest impressionant bec (que era vermell, com una màscara). Aquesta divinitat tenia la capacitat de moure els vents de diferents rumbs, i a diferents nivells del cosmos. Amb la seva força transportava l’aire, empenyia núvols, i provocava la pluja que es precipitava sobre la terra com una benedicció i feia florir les llavors. La llegenda diu que amb el bec vermell netejava el camí a Tláloc, Déu de la pluja. L’alè de la seva boca equivalia a la vida. Aquests trets eren compartits per molts Déus del continent americà, no només centre, també del Nord. Era un Déu antic, una força de la natura convertida en divinitat. És dual perquè se l’interpreta com una de les manifestacions de Quetzalcóatl, la serp amb plomes, per això té dos noms. És important dins el panteó de Mèxic-Tenochtitlán, on hi tenia un temple molt famós per diferent: rodó. Un cercle sense cantons. El vent llisca millor en les curvatures. En llengua náuatl, la paraula ehécatl significa vent. En llengua catalana hi ha vàries expressions: anar a prendre l’aire, o ves a tomar vent. Total, que l’invoco, perquè vingui, bufi, i escombri tota la burrialla que tenim per aquí. Allà on trobi brutícia que desfermi vents dels quatre punts cardinals i s’ho endugui tot, a veure si fem neteja d’una vegada. (I de pas, un petó als meus amics que estan a Mèxic, als catalans a Mèxic, als mexicans a Mèxic, i als Mexicans a Catalunya)