La Borbonería, un antes y un después

María Luisa de Parma. Goya. 1790.
Sala Prado. Dipòsit del Prado. Museu Balaguer.

M'han demanat que faci una entrada sobre les declaracions del rei Juan Carlos, de la sonrisa y el cuchillo. La veritat és que he estat temptada de fer unes preguntes dolentetes, pq el tema tiene miga. I m'ha fet riure molt que em fessin peticions, com si això de les entrades al fcbk fos com agafar la guitarra y arrancar por bulerías. Espero no defraudar la persona que m'ho ha demanat, però em decanto per presentar-vos una altre membre de la família Borbó que tenim a Vilanova: la María Luisa de Parma, gran rival de la Duquesa de Alba. Suposo que li trobareu la similitud pq els Borbons tenen aquest codi genètic inconfusible que passa intacte de generació en generació. I aquí on la veieu, la doña Luisa, tan poc agraciadeta, tenia una vida amorosa de aúpa. Se la relaciona amb el valido Godoy, de la mateixa manera que es relaciona a Goya amb la Cayetana. Però del quadre, quedeu-vos amb aquest fabulós barret, quina cosa més extremada. Antes muerta que sencilla. Ella era néta de Lluís XV de França, la saga dels Lluïsos francesos que associem amb l'opulència de las cortes versallescas. I aquest immens barret amb plomes és la moda parisina de la qual feia d'ambaixadora. Si l'afavoreix o no, ja us ho deixo al vostre gust. Goya, com a pintor de Cort, la va pintar moltes vegades. En un món sense imatges, aquesta mena de retrats tenien molta presència quan es col·locaven en espais oficials. Aquí li posa de fons una tela de color verd (gairebé tornasolat) enlloc del típico carmesí. I els símbols de la monarquia queden relegats a un cantó (la corona y el manto de armiño). Entroncada en línia directa amb els Borbons francesos, María Luisa va ser reina d'Espanya a partir del casament amb Carles IV, un altre Borbó. I ja se sap... la consanguinitat està científicament comprovat que no és bona. Després,... passa el que passa.