EL PUNT /AVUI 22/03/12 02:00
“Un milió de visitants no em diu res”BARCELONA - MARIA PALAU / MONTSE FRISACH
Pepe Serra fa dos mesos que dirigeix el museu d'art més important del país i tots els ulls de la cultura semblen fixats en ell. Després de dirigir sis anys el Museu Picasso, un iot amb una marca molt potent al darrere però que era relativament fàcil de fer virar, ara li toca capitanejar tot un transatlàntic, enmig de la muntanya de Montjuïc. A més, amb l'ampliació de la cronologia del museu fins a l'actualitat, li ha tocat comandar el canvi més important de concepte que ha viscut mai el museu.
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, exigeix al MNAC que dupliqui el nombre de visitants fins arribar al milió. Comparteix aquest objectiu?
Els objectius del museu són ampliar la seva legitimitat social, més prestigi i capacitat per generar coneixement, internacionalitzar l'art català i actuar en el territori. Els visitants? Jo no els veig com un número. A mi un milió de visitants no em diu res. El que em preocupa de veritat és el valor que aporta el museu als seus visitants. L'impacte que els provoca. En el pla estratègic que estem preparant, evidentment que direm que el museu ha d'augmentar la xifra de visitants, perquè pensem que pot fer-ho. Però primer hem de definir millor el museu. Aquesta és la prioritat.
Però és que Mascarell ha assegurat que fixarà el milió de visitants en el contracte programa que signarà amb el museu...
Que se'ns exigeixi, que se'ns demanin explicacions, que se'ns avaluï, que se'ns discuteixi... tot això em sembla perfecte, i ho espero amb els braços oberts. I que ho faci el conseller de Cultura està molt bé, de la mateixa manera que estem demanant l'ajuda i la implicació de gent de fora: artistes, historiadors de l'art, gestors culturals, experts internacionals... No hem d'oblidar que el MNAC depèn d'un consorci en què hi ha tres administracions, i que ha de passar comptes al seu patronat i òrgans de govern de manera conjunta. Que el conseller em colla, bé, però és que jo tinc el meu president. Mascarell ha d'entendre que el museu ha de fer el seu projecte. És a dir, que hem de treballar, i amb tranquil·litat. Però no havíem dit que la cultura era una cosa de mitjà i llarg termini? Tenim una pressió enorme, no podem estar pendents de les declaracions que ara fa un i ara fa l'altre. Perquè aquí ens hi juguem molt: el que ha de fer el MNAC és singularitzar-se, tenir més perfil propi.
Veu com una ingerència que un conseller de Cultura determini els llistons de visitants dels museus?
Sí, tot i que el respecto absolutament. Li tinc un gran respecte intel·lectual. I, insisteixo, és una evidència que el museu ha de créixer. No pot ser que no siguem un museu turístic. Per Setmana Santa i a l'estiu, que són les puntes de l'any, nosaltres no notem res. Ah, i només tenim un 6% de visitants espanyols. No existim a Espanya. És clar que hi ha marges per créixer, però quan algú es posi a comptar els nostres visitants, jo li diré: hi sumem també els del web? Ara tenim un web molt decebedor, és veritat, però quan tinguem un impacte major, què fem? I no només això: les exposicions de les nostres col·leccions que produirem i concebrem expressament per viatjar pel món i per Espanya, són o no són visitants del MNAC?
Pel món, per Espanya... i per Catalunya?
Ahir [abans-d'ahir per al lector] vam tenir una reunió de treball una desena de directors de museus d'art del país. Amb vuit ja hi ha projectes conjunts, i no necessàriament són exposicions. A veure, que quedi clar: el MNAC no farà caritat al territori. Tampoc es tracta de fer el MNAC a fora del MNAC. El que es tracta de fer és el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu d'Art de Girona al Museu d'Art de Girona... Si al Museu Jaume Morera de Lleida tenen un projecte de Leandre Cristòfol, doncs nosaltres els donarem els nostres Leandre Cristòfol. És a dir, hem d'ajudar a fer més singular allà el que ja és singular allà. La relació del MNAC amb els museus d'art del territori, i no cal que siguin seccions del museu, ha de ser, i és, molt de tu a tu. És obvi que som un tractor, un motor, però ningú depèn de nosaltres, ningú és un satèl·lit nostre. És qüestió d'entrar a jugar més fort. I, és clar, tot això és programació MNAC.
Abans ha dit que sent una pressió enorme de fora. Això li fa nosa o és un al·licient?
Aquestes grans expectatives que hi ha no m'espanten gens. Jo estic molt excitat. Em sento eufòric, no us podeu ni imaginar com et carrega d'energia aquest museu. Però sóc realista: tinc un pressupost de 17 milions, dels quals 14 els necessito per obrir les portes del museu. Una misèria, però no em queixo, que quedi ben clar això, assumeixo totalment les retallades perquè, entre d'altres, també les assumeixen els hospitals i les escoles. Només faltaria. Però no perdem de vista que el Museu Reina Sofia té 58 milions de pressupost. No tenim ni un duro, ara bé, també és veritat que ens hem trobat amb un museu molt sanejat econòmicament. Amb el poc que tenim hem de construir un museu més atractiu, perquè això, a part de nous visitants, també ens permetrà captar més recursos propis.
El grau de patrocini del MNAC és baix?
És millorable. El museu no té encara un gran company de viatge. Moltes empreses ens ajuden, però encara ens falta un suport més decidit. Per això insisteixo que primer, abans que res, hem de tenir un museu més ben definit, en el qual un patrocinador s'hi reconegui millor.
Un canvi d'imatge?
És que la que ha tingut fins ara no ajuda. S'ha de redefinir. Hem d'incidir en allò que fa inexcusable i ineludible la visita al MNAC. Som el museu del millor romànic i del millor modernisme. La gent no sap què vol dir la sigla MNAC. Siguem sincers, hi ha moltíssima gent que no sap què és ni on para el MNAC. I això em dóna molta moral, m'anima molt: què passarà el dia que tothom ho sàpiga? Ni l'eslògan ens funciona: Mil anys d'art català... des de quan, des del neolític!?
Li canviarà el nom?
No ho sé si caldria, però sí sé que si hem d'anar a donar a conèixer el museu a Europa o a Amèrica ens hauríem de fer dir MNAC Barcelona.
MNAC Catalunya no vendria tant?
Hem de ser hàbils i llestos si volem jugar bé la carta de la dimensió internacional de l'art català. Hem de reivindicar que som un dels tres museus més importants de l'Estat, juntament amb el Museu del Prado i el Reina Sofia. I tant que ho som: de cada 10 euros que tenim, 3 vénen del Ministeri de Cultura.
El que sí és segur que canviarà és la presentació de les col·leccions. Com i quan ho farà?
Què fem amb les obres, les enterrem o les fem servir? Jo les vull fer servir. La disposició de les col·leccions respon a un museu del segle XIX, és a dir, el típic museu que no visita ningú. Tenim un format molt dur. Hem de posar una mirada del present i transgressora en la presentació. I, per fer-ho, necessitarem els artistes vius. Hem de barrejar, jugar amb les fractures, crear vincles i connexions... Hem de comparar, provocar i sorprendre. Per exemple, a partir de les pintures de Taüll, que són un actiu brutal, podem explicar què vol dir ser català, explicar quina és la nostra identitat amb ulls d'avui. Al visitant li hem d'oferir mil relats. No cal que entri al museu amb la boca oberta per menjar-s'ho tot, només s'ha de menjar el que vol. De tota manera, abans d'ocupar-me de la col·lecció, m'he de centrar en la programació.
Enllestida la remodelació del romànic i del gòtic, la seva antecessora, Maite Ocaña, volia abordar la renovació de les sales d'art modern. Es fa seu el projecte?
No, queda descartat, no renovarem les sales d'art modern. Tot el que significa remodelar per després no poder tornar a tocar res del seu lloc no m'interessa. Perquè jo no entenc la col·lecció com una cosa estàtica, sinó sempre canviant.
Si fos per vostè, no s'haurien remodelat les sales del romànic i del gòtic?
Han millorat molt però jo no ho hauria fet. No m'ajuda per al meu projecte, que consisteix a moure-ho tot, precisament.
Diu que la prioritat número u és la programació. Però bé deu tenir algunes temporades avançades per l'anterior directora.
Només està tancada la temporada en curs.
Ocaña no va deixar cap exposició programada per al 2013?
No, i no entraré a valorar-ho. Per això dic que necessito que em deixin treballar.
Està d'acord amb fer pagar entrada per accedir a la Sala Oval, tal com vol fer el president del museu, Miquel Roca Junyent?
Hi ha milers de persones que entren al museu, no veuen res que els indiqui que això és un museu perquè el vestíbul és un desgavell, van al lavabo, caminen i arriben a la Sala Oval, van a fer un cafè i, 45 minuts després, giren cua i marxen. Això no pot passar. A part de canviar el vestíbul, que és urgent, a la Sala Oval hi han de passar coses.
I què hi passarà, a la Sala Oval?
Ara és un espai buit, un immens espai mort. No podem menystenir que és la font d'ingressos principal del museu, gràcies als lloguers. I això ha de ser compatible amb l'activitat que hi volem desplegar. Per tant, complicat d'entrada. Penso en dues opcions. Primera: fer de la Sala Oval una gran plaça, un jardí interior, una àgora on passen coses diverses. Segona: muntar-hi instal·lacions.
Si hi hagués ‘El mitjó', de Tàpies, el problema ja estaria resolt fa temps?
La qüestió és que no el tenim, l'artista ja és mort i l'únic que puc dir és que quan era el moment el país no va estar a l'altura de Tàpies.
Els objectius del museu són ampliar la seva legitimitat social, més prestigi i capacitat per generar coneixement, internacionalitzar l'art català i actuar en el territori. Els visitants? Jo no els veig com un número. A mi un milió de visitants no em diu res. El que em preocupa de veritat és el valor que aporta el museu als seus visitants. L'impacte que els provoca. En el pla estratègic que estem preparant, evidentment que direm que el museu ha d'augmentar la xifra de visitants, perquè pensem que pot fer-ho. Però primer hem de definir millor el museu. Aquesta és la prioritat.
Però és que Mascarell ha assegurat que fixarà el milió de visitants en el contracte programa que signarà amb el museu...
Que se'ns exigeixi, que se'ns demanin explicacions, que se'ns avaluï, que se'ns discuteixi... tot això em sembla perfecte, i ho espero amb els braços oberts. I que ho faci el conseller de Cultura està molt bé, de la mateixa manera que estem demanant l'ajuda i la implicació de gent de fora: artistes, historiadors de l'art, gestors culturals, experts internacionals... No hem d'oblidar que el MNAC depèn d'un consorci en què hi ha tres administracions, i que ha de passar comptes al seu patronat i òrgans de govern de manera conjunta. Que el conseller em colla, bé, però és que jo tinc el meu president. Mascarell ha d'entendre que el museu ha de fer el seu projecte. És a dir, que hem de treballar, i amb tranquil·litat. Però no havíem dit que la cultura era una cosa de mitjà i llarg termini? Tenim una pressió enorme, no podem estar pendents de les declaracions que ara fa un i ara fa l'altre. Perquè aquí ens hi juguem molt: el que ha de fer el MNAC és singularitzar-se, tenir més perfil propi.
Veu com una ingerència que un conseller de Cultura determini els llistons de visitants dels museus?
Sí, tot i que el respecto absolutament. Li tinc un gran respecte intel·lectual. I, insisteixo, és una evidència que el museu ha de créixer. No pot ser que no siguem un museu turístic. Per Setmana Santa i a l'estiu, que són les puntes de l'any, nosaltres no notem res. Ah, i només tenim un 6% de visitants espanyols. No existim a Espanya. És clar que hi ha marges per créixer, però quan algú es posi a comptar els nostres visitants, jo li diré: hi sumem també els del web? Ara tenim un web molt decebedor, és veritat, però quan tinguem un impacte major, què fem? I no només això: les exposicions de les nostres col·leccions que produirem i concebrem expressament per viatjar pel món i per Espanya, són o no són visitants del MNAC?
Pel món, per Espanya... i per Catalunya?
Ahir [abans-d'ahir per al lector] vam tenir una reunió de treball una desena de directors de museus d'art del país. Amb vuit ja hi ha projectes conjunts, i no necessàriament són exposicions. A veure, que quedi clar: el MNAC no farà caritat al territori. Tampoc es tracta de fer el MNAC a fora del MNAC. El que es tracta de fer és el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu d'Art de Girona al Museu d'Art de Girona... Si al Museu Jaume Morera de Lleida tenen un projecte de Leandre Cristòfol, doncs nosaltres els donarem els nostres Leandre Cristòfol. És a dir, hem d'ajudar a fer més singular allà el que ja és singular allà. La relació del MNAC amb els museus d'art del territori, i no cal que siguin seccions del museu, ha de ser, i és, molt de tu a tu. És obvi que som un tractor, un motor, però ningú depèn de nosaltres, ningú és un satèl·lit nostre. És qüestió d'entrar a jugar més fort. I, és clar, tot això és programació MNAC.
Abans ha dit que sent una pressió enorme de fora. Això li fa nosa o és un al·licient?
Aquestes grans expectatives que hi ha no m'espanten gens. Jo estic molt excitat. Em sento eufòric, no us podeu ni imaginar com et carrega d'energia aquest museu. Però sóc realista: tinc un pressupost de 17 milions, dels quals 14 els necessito per obrir les portes del museu. Una misèria, però no em queixo, que quedi ben clar això, assumeixo totalment les retallades perquè, entre d'altres, també les assumeixen els hospitals i les escoles. Només faltaria. Però no perdem de vista que el Museu Reina Sofia té 58 milions de pressupost. No tenim ni un duro, ara bé, també és veritat que ens hem trobat amb un museu molt sanejat econòmicament. Amb el poc que tenim hem de construir un museu més atractiu, perquè això, a part de nous visitants, també ens permetrà captar més recursos propis.
El grau de patrocini del MNAC és baix?
És millorable. El museu no té encara un gran company de viatge. Moltes empreses ens ajuden, però encara ens falta un suport més decidit. Per això insisteixo que primer, abans que res, hem de tenir un museu més ben definit, en el qual un patrocinador s'hi reconegui millor.
Un canvi d'imatge?
És que la que ha tingut fins ara no ajuda. S'ha de redefinir. Hem d'incidir en allò que fa inexcusable i ineludible la visita al MNAC. Som el museu del millor romànic i del millor modernisme. La gent no sap què vol dir la sigla MNAC. Siguem sincers, hi ha moltíssima gent que no sap què és ni on para el MNAC. I això em dóna molta moral, m'anima molt: què passarà el dia que tothom ho sàpiga? Ni l'eslògan ens funciona: Mil anys d'art català... des de quan, des del neolític!?
Li canviarà el nom?
No ho sé si caldria, però sí sé que si hem d'anar a donar a conèixer el museu a Europa o a Amèrica ens hauríem de fer dir MNAC Barcelona.
MNAC Catalunya no vendria tant?
Hem de ser hàbils i llestos si volem jugar bé la carta de la dimensió internacional de l'art català. Hem de reivindicar que som un dels tres museus més importants de l'Estat, juntament amb el Museu del Prado i el Reina Sofia. I tant que ho som: de cada 10 euros que tenim, 3 vénen del Ministeri de Cultura.
El que sí és segur que canviarà és la presentació de les col·leccions. Com i quan ho farà?
Què fem amb les obres, les enterrem o les fem servir? Jo les vull fer servir. La disposició de les col·leccions respon a un museu del segle XIX, és a dir, el típic museu que no visita ningú. Tenim un format molt dur. Hem de posar una mirada del present i transgressora en la presentació. I, per fer-ho, necessitarem els artistes vius. Hem de barrejar, jugar amb les fractures, crear vincles i connexions... Hem de comparar, provocar i sorprendre. Per exemple, a partir de les pintures de Taüll, que són un actiu brutal, podem explicar què vol dir ser català, explicar quina és la nostra identitat amb ulls d'avui. Al visitant li hem d'oferir mil relats. No cal que entri al museu amb la boca oberta per menjar-s'ho tot, només s'ha de menjar el que vol. De tota manera, abans d'ocupar-me de la col·lecció, m'he de centrar en la programació.
Enllestida la remodelació del romànic i del gòtic, la seva antecessora, Maite Ocaña, volia abordar la renovació de les sales d'art modern. Es fa seu el projecte?
No, queda descartat, no renovarem les sales d'art modern. Tot el que significa remodelar per després no poder tornar a tocar res del seu lloc no m'interessa. Perquè jo no entenc la col·lecció com una cosa estàtica, sinó sempre canviant.
Si fos per vostè, no s'haurien remodelat les sales del romànic i del gòtic?
Han millorat molt però jo no ho hauria fet. No m'ajuda per al meu projecte, que consisteix a moure-ho tot, precisament.
Diu que la prioritat número u és la programació. Però bé deu tenir algunes temporades avançades per l'anterior directora.
Només està tancada la temporada en curs.
Ocaña no va deixar cap exposició programada per al 2013?
No, i no entraré a valorar-ho. Per això dic que necessito que em deixin treballar.
Està d'acord amb fer pagar entrada per accedir a la Sala Oval, tal com vol fer el president del museu, Miquel Roca Junyent?
Hi ha milers de persones que entren al museu, no veuen res que els indiqui que això és un museu perquè el vestíbul és un desgavell, van al lavabo, caminen i arriben a la Sala Oval, van a fer un cafè i, 45 minuts després, giren cua i marxen. Això no pot passar. A part de canviar el vestíbul, que és urgent, a la Sala Oval hi han de passar coses.
I què hi passarà, a la Sala Oval?
Ara és un espai buit, un immens espai mort. No podem menystenir que és la font d'ingressos principal del museu, gràcies als lloguers. I això ha de ser compatible amb l'activitat que hi volem desplegar. Per tant, complicat d'entrada. Penso en dues opcions. Primera: fer de la Sala Oval una gran plaça, un jardí interior, una àgora on passen coses diverses. Segona: muntar-hi instal·lacions.
Si hi hagués ‘El mitjó', de Tàpies, el problema ja estaria resolt fa temps?
La qüestió és que no el tenim, l'artista ja és mort i l'únic que puc dir és que quan era el moment el país no va estar a l'altura de Tàpies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada