Microrelat: Córrer sota la pluja

I al cap de pocs dies, va veure per la finestra com col·locaven els cotxes oberts pel maleter i va entendre que marxaven. I de la mateixa manera que el vas li va caure al terra, l’ànima li va caure als peus. Durant uns instants es va quedar bloquejada. Quan va poder reaccionar va recollir el got, comprovant que la taca morada del vi s’havia impregnat en el terra de fusta. Va netejar-se la ferida que els vidres trencats li havien fet al peu. Va posar-se les mans a l’estómac per controlar l'angoixa que li pujava. S'havia acostumat a la presència de l'home d’ulls verds. Amb ràbia continguda va sortir amb la intenció de córrer tota la tarda, com si aquella tarda hagués de durar una eternitat. Va agafar el camí de sempre però va arribar molt més lluny que mai. No va parar fins que va començar a ploure. Va aturar-se esbufegant. Plorava ella i tota la muntanya. Va tornar caminant poc a poc. Quan va arribar, la casa gran estava tancada, l’esplanada en silenci. Una capa d’humitat es reflectia sorbe l’herba a contrallum. Fi del teatre d’estiu. Havia d’encarar la rampa de la tardor realment sola, sense ningú que patís per les filtracions de la casa, sense ningú que li demanés si volia pujar al cotxe en la part més dura de la pujada, sense ningú que la mirés des de l’altre porxo quan es prenia una copa a les nits. S’adonava que aquell home li havia fet més companyia del que es pensava amb la seva vigilància, la callada preocupació des de la distància justa. I ara s’havia acabat. Es va fer una dutxa calenta. Algú va trucar a la porta. Era ell.

Extracte del conte "Rural"