Pròleg del llibre: "La projecció internacional d'Enric C. Ricart", de Ferran Sanz i LouCol·lecció Garibaldina, Foment vilanoví, 2010
Dels creadors nascuts a Vilanova i la Geltrú, Enric Cristòfor Ricart és, sens dubte, un dels que té més historiografia publicada: memòries, correspondència, catàlegs -fins i tot en edició de luxe- que il·lustren vida i obra del nostre artista. Segurament avui dia, el gravador Jaume Pla ja no l'inclouria en la seva llista de “Famosos i oblidats” com ho va fer al 1989. Ara bé, podríem estar d’acord que, en la història general de l’art català (i europeu), encara no l’hem posat en el lloc que es mereix. I es mereix un lloc per la qualitat indiscutible del conjunt de la seva extensa obra, encara que per als ulls dels contemporanis els valors plàstics siguin molt diferents. I en aquest sentit, la transcendència del que va fer, va molt més enllà de l’afecte que podem sentir els vilanovins vers el seu art, amb el qual diverses generacions han estat tan familiaritzades.
Per això, abordant amb rigor la projecció internacional d’Enric C. Ricart, Ferran Sanz i Lou ha estat valent i ha traspassat una frontera definitiva. De Ricart ja en sabíem coses: la seva passió per les festes populars, anècdotes del seu caràcter tímid, el seu arbre familiar, el vincle amb Cabanyes, les cartes amb Ràfols, l'amistat amb Mir, la seva presència al patronat de la Biblioteca Museu Balaguer... Ara bé, què sabíem de les estades a París o de la seva relació amb Joan Miró, que és el principal referent per situar Ricart en el mapa? Què sabíem de les trenta-tres exposicions en què participà pel món? Aquest llibre ens dóna les coordenades reals a escala internacional. Sanz ha fet un estudi d’alt nivell científic que, al meu entendre, catapulta l’obra de Ricart a aquest lloc que li correspon. Teniu a les vostres mans el fruit d’una investigació amb profunditat, no pas una lectura planera i estrictament divulgativa.
Per poder resseguir amb meticulositat les passes de Ricart, Sanz ha comptat amb documentació de primera mà: testimonis personals d’un bon nombre de gent, un abundant recull de correspondència i la pròpia ploma de Ricart, que el lector percebrà a cada moment. Ricart va transcriure amb admirable disciplina no només tot el que tenia a veure amb la seva pròpia producció sinó qualsevol reflexió que havia fet al llarg del dia, en relació als seus companys i amics, a les ciutats que visitava, els museus que trepitjava, les exposicions que s'inauguraven, o els articles de diaris i revistes que li cridaven l’atenció. Ricart parla al llarg de tot el llibre. El mateix Sanz confessa que no el podia substituir. De ben segur que la ironia fina d’aquest xilògraf meticulós és intraduïble. De la mateixa manera que el propi Ricart no suportava que augmentessin les proporcions originals dels seus boixos estampats, Sanz no ha volgut tocar ni una coma dels manuscrits, oferint intactes els pensaments de l'artista.
El llibre palesa que l'autor ha treballat durant molts anys rere les petjades de Ricart. El seu treball metòdic i persistent ha convertit Sanz en una font d’informació infalible quan es tracta qualsevol tema relacionat amb Ricart. Aprofito aquestes ratlles introductòries, que tan amablement m’ha ofert, per deixar constància escrita del gran servei que Sanz ha aportat al Museu Balaguer -com a patró de la casa i també quan no ho era. Ajuts sovint invisibles però que, en canvi, no tenen preu. Recordo ocasions com la troballa d’un oli de Ricart a la localitat de Llinars del Vallès, que va resultar ser Arbre de pisos i palmera de l’any 1923, que es trobava desaparegut. L'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va comprar aquest quadre i actualment està exposat al costat d’El Porxo i El galliner. És una de les poquíssimes compres que s’han dut a terme en la darrera dècada, i no hagués estat possible sense la col·laboració de Sanz. A més, són incomptables les vegades que hem requerit el seu coneixement per a tota mena de consultes, especialment totes les que estan relacionades amb Miró, una icona internacional que continua provocant molt moviment al seu voltant.
Tenir dietaris, cartes i bibliografia de tot tipus es pot considerar l'equivalent a tenir uns bons ingredients. La clau de l'aportació de Ferran Sanz i Lou ha estat elaborar aquest autèntic plat de gourmet amb ells. La seva tasca a foc lent li ha permès, per una banda, teixir un dens tapís de relacions personals i de context, amb Ricart com a únic punt de fuga. Sanz ens fa entendre per quin camí va circular Ricart, amb qui es va relacionar, quins artistes, quins marxants. Ens fa entrar en els seus raonaments i escoltem què anhelava, què el captivava i què repudiava. Anem revisant la seva trajectòria professional, al costat de les seves emocions, alegries, impaciències, decepcions. Tot plegat ho anem desgranant a mesura que avança la lectura. Comencem pel Quixot editat a Estats Units, seguim per París, i continuem amb les exposicions, per Europa i a l'altra banda de l'Atlàntic.
Personalment, he trobat molt seductors els episodis de París. No només per la meva predilecció particular pels feliços anys vint a la capital de les avantguardes, sinó perquè he redescobert un Ricart enmig del rovell de l’ou, que presencia esdeveniments culturals i que opina assertivament sobre les exposicions que avui es consideren el punt de partida de moviments artístics cabdals en el paisatge del segle XX. Un Ricart que obertament confessa, quan així ho sent, que no li agrada el que fa Miró, que no combrega amb el Dadà, i que valora el Surrealisme en funció de l'artista. Fins aquí, l'única cosa que, cordialment, li retrauria a l'autor és no haver dedicat un episodi a l’estada de Ricart a Itàlia amb Rafael Sala, malgrat Sanz argumenta que no té prou documentació sobre aquesta etapa. Ell ho ha fet per prudència i per rigor, però amb el que sap de Ricart hauria pogut formular hipòtesis molt ben encaminades que, a la llarga, i des del meu punt de vista, sempre són més útils que els silencis.
L'altra fita que ha aconseguit amb el seu estudi a consciència, i per la qual cosa he de felicitar-lo, és fer un excel·lent catàleg raonat. Llàstima que parcial. I dic parcial perquè únicament ha ressenyat les obres vinculades a la projecció internacional de Ricart, és a dir, les que han estat editades a l'estranger o han format part de les exposicions de fora de l'Estat espanyol. Per tant, parlem d'una selecció petita en comparació amb l'elevada producció de l'artista. Però de cadascuna de les obres que ha catalogat aporta una quantitat d'informació extraordinària: sobre la tècnica específica, el material, la datació, la descripció del tema, el motiu pel qual la va realitzar, a on, qui el va influenciar, què en pensava el propi artista del resultat, on la va estampar, quina tirada en va fer, a qui la va vendre, com, per quin preu, quan ho va cobrar... i un llarg etcètera. Aquest és el tipus de catalogació que resistirà el pas del temps. Sanz aporta documentació constrastada per cada afirmació i amb aquesta precisió esdevé irrebatible. Goso afirmar que en cap altra edició s'ha aprofundit de la mateixa manera. L'hauríem d'engrescar a continuar-ho fent en la resta del llegat de Ricart, i més insistentment en els gravats, perquè la pintura, com a mínim, ja va quedar recollida en el catàleg de l'exposició antològica organitzada amb motiu del centenari celebrat al Museu Balaguer al 1993.
S’ha dit que va ser precisament a París que Ricart va decantar-se definitivament pel gravat. Ser el gran gravador del Noucentisme, com se l'ha definit, ha estat, segons la meva opinió, la seva grandesa i, alhora, la seva condemna. En primer lloc, perquè Noucentisme ja defineix una estètica molt determinada. Sanz ens corrobora amb el seu estudi que Ricart no va acabar de pujar mai al carro de les avantguardes. En canvi, s'ha de tenir en compte que la mirada històrica sempre s’ha construït des dels -ismes que marcaven la modernitat. I mentre se succeïen a molta velocitat fauvisme, cubisme, futurisme, surrealisme, dadaísme... Ricart seguia en el mediterranisme. L’alta qualitat del seu art es deplegava només en temàtiques amables i nostrades, construïdes en composicions d’ordre escrupolós. En segon lloc, a més del segell del Noucentisme, també el va marcar el fet de tendir cap al gravat en detriment dels olis. Perquè, malauradament, el gravat no té consideració d’art en majúscules, el suport en paper no té el preu de les teles en el mercat, les diferents tècniques de l’art gràfic són desconegudes per la immensa majoria del públic, i els llibres de bibliòfil són per al gaudi dels entesos. Sanz ens aporta referències documentals on queda reflectit com li costa a Ricart vendre xilografies a les exposicions on envia obra, com s'enfada quan li retornen els gravats malmesos dels viatges, com triga a cobrar la remuneració pactada, etc.
Cal recordar que malgrat la menor consideració amb què se'l tracta, el gravat requereix molt d’ofici. I dins d’aquest món, Ricart es va decantar, a més, per la xilografia, on la gama de grisos només es pot fer amb trama, a diferència, per exemple, de l’aiguatinta o la litografia que permeten més matisos. La seva singular manera de ferir la planxa de boix amb els burins, requereix d’una experta destresa tècnica, de la qual es difícil fer-se'n càrrec si no s’ha intentat mai. Quan hom veu les planxes originals treballades, com les que tenim a les reserves del Museu Balaguer, es pot fer a la idea de la filigrana d’orfebre que realitzava en cada obra. Aquests petits retalls de fusta, que caben en el palmell d’una mà, contenen sempre un complert imaginari. Aconseguir llums, ombres, volums i perspectives en aquestes reduïdes dimensions requeria planificació i una mà avesada. D’aquí la insistència de l'artista a no tolerar que toquessin el format dels originals. Tot estava acuradament estudiat.
No sabem què hauria passat si Ricart hagués triat fer de pintor, o si hagués viatjat més, o si hagués festejat més intensament amb les avantguardes, però gràcies a aquest llibre sabem el que realment va ser i va fer amb exhaustivitat de detalls. Tant de bo tots els bons artistes catalans comptessin amb una recerca publicada com aquesta, que posés de manifest llums, ombres i fites en la seva justa mesura. La nostra història de l’art no tindria tants silencis.
Mireia Rosich i Salvó
Directora del Museu Balaguer
Vilanova i la Geltrú, octubre de 2010
Per això, abordant amb rigor la projecció internacional d’Enric C. Ricart, Ferran Sanz i Lou ha estat valent i ha traspassat una frontera definitiva. De Ricart ja en sabíem coses: la seva passió per les festes populars, anècdotes del seu caràcter tímid, el seu arbre familiar, el vincle amb Cabanyes, les cartes amb Ràfols, l'amistat amb Mir, la seva presència al patronat de la Biblioteca Museu Balaguer... Ara bé, què sabíem de les estades a París o de la seva relació amb Joan Miró, que és el principal referent per situar Ricart en el mapa? Què sabíem de les trenta-tres exposicions en què participà pel món? Aquest llibre ens dóna les coordenades reals a escala internacional. Sanz ha fet un estudi d’alt nivell científic que, al meu entendre, catapulta l’obra de Ricart a aquest lloc que li correspon. Teniu a les vostres mans el fruit d’una investigació amb profunditat, no pas una lectura planera i estrictament divulgativa.
Per poder resseguir amb meticulositat les passes de Ricart, Sanz ha comptat amb documentació de primera mà: testimonis personals d’un bon nombre de gent, un abundant recull de correspondència i la pròpia ploma de Ricart, que el lector percebrà a cada moment. Ricart va transcriure amb admirable disciplina no només tot el que tenia a veure amb la seva pròpia producció sinó qualsevol reflexió que havia fet al llarg del dia, en relació als seus companys i amics, a les ciutats que visitava, els museus que trepitjava, les exposicions que s'inauguraven, o els articles de diaris i revistes que li cridaven l’atenció. Ricart parla al llarg de tot el llibre. El mateix Sanz confessa que no el podia substituir. De ben segur que la ironia fina d’aquest xilògraf meticulós és intraduïble. De la mateixa manera que el propi Ricart no suportava que augmentessin les proporcions originals dels seus boixos estampats, Sanz no ha volgut tocar ni una coma dels manuscrits, oferint intactes els pensaments de l'artista.
El llibre palesa que l'autor ha treballat durant molts anys rere les petjades de Ricart. El seu treball metòdic i persistent ha convertit Sanz en una font d’informació infalible quan es tracta qualsevol tema relacionat amb Ricart. Aprofito aquestes ratlles introductòries, que tan amablement m’ha ofert, per deixar constància escrita del gran servei que Sanz ha aportat al Museu Balaguer -com a patró de la casa i també quan no ho era. Ajuts sovint invisibles però que, en canvi, no tenen preu. Recordo ocasions com la troballa d’un oli de Ricart a la localitat de Llinars del Vallès, que va resultar ser Arbre de pisos i palmera de l’any 1923, que es trobava desaparegut. L'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va comprar aquest quadre i actualment està exposat al costat d’El Porxo i El galliner. És una de les poquíssimes compres que s’han dut a terme en la darrera dècada, i no hagués estat possible sense la col·laboració de Sanz. A més, són incomptables les vegades que hem requerit el seu coneixement per a tota mena de consultes, especialment totes les que estan relacionades amb Miró, una icona internacional que continua provocant molt moviment al seu voltant.
Tenir dietaris, cartes i bibliografia de tot tipus es pot considerar l'equivalent a tenir uns bons ingredients. La clau de l'aportació de Ferran Sanz i Lou ha estat elaborar aquest autèntic plat de gourmet amb ells. La seva tasca a foc lent li ha permès, per una banda, teixir un dens tapís de relacions personals i de context, amb Ricart com a únic punt de fuga. Sanz ens fa entendre per quin camí va circular Ricart, amb qui es va relacionar, quins artistes, quins marxants. Ens fa entrar en els seus raonaments i escoltem què anhelava, què el captivava i què repudiava. Anem revisant la seva trajectòria professional, al costat de les seves emocions, alegries, impaciències, decepcions. Tot plegat ho anem desgranant a mesura que avança la lectura. Comencem pel Quixot editat a Estats Units, seguim per París, i continuem amb les exposicions, per Europa i a l'altra banda de l'Atlàntic.
Personalment, he trobat molt seductors els episodis de París. No només per la meva predilecció particular pels feliços anys vint a la capital de les avantguardes, sinó perquè he redescobert un Ricart enmig del rovell de l’ou, que presencia esdeveniments culturals i que opina assertivament sobre les exposicions que avui es consideren el punt de partida de moviments artístics cabdals en el paisatge del segle XX. Un Ricart que obertament confessa, quan així ho sent, que no li agrada el que fa Miró, que no combrega amb el Dadà, i que valora el Surrealisme en funció de l'artista. Fins aquí, l'única cosa que, cordialment, li retrauria a l'autor és no haver dedicat un episodi a l’estada de Ricart a Itàlia amb Rafael Sala, malgrat Sanz argumenta que no té prou documentació sobre aquesta etapa. Ell ho ha fet per prudència i per rigor, però amb el que sap de Ricart hauria pogut formular hipòtesis molt ben encaminades que, a la llarga, i des del meu punt de vista, sempre són més útils que els silencis.
L'altra fita que ha aconseguit amb el seu estudi a consciència, i per la qual cosa he de felicitar-lo, és fer un excel·lent catàleg raonat. Llàstima que parcial. I dic parcial perquè únicament ha ressenyat les obres vinculades a la projecció internacional de Ricart, és a dir, les que han estat editades a l'estranger o han format part de les exposicions de fora de l'Estat espanyol. Per tant, parlem d'una selecció petita en comparació amb l'elevada producció de l'artista. Però de cadascuna de les obres que ha catalogat aporta una quantitat d'informació extraordinària: sobre la tècnica específica, el material, la datació, la descripció del tema, el motiu pel qual la va realitzar, a on, qui el va influenciar, què en pensava el propi artista del resultat, on la va estampar, quina tirada en va fer, a qui la va vendre, com, per quin preu, quan ho va cobrar... i un llarg etcètera. Aquest és el tipus de catalogació que resistirà el pas del temps. Sanz aporta documentació constrastada per cada afirmació i amb aquesta precisió esdevé irrebatible. Goso afirmar que en cap altra edició s'ha aprofundit de la mateixa manera. L'hauríem d'engrescar a continuar-ho fent en la resta del llegat de Ricart, i més insistentment en els gravats, perquè la pintura, com a mínim, ja va quedar recollida en el catàleg de l'exposició antològica organitzada amb motiu del centenari celebrat al Museu Balaguer al 1993.
S’ha dit que va ser precisament a París que Ricart va decantar-se definitivament pel gravat. Ser el gran gravador del Noucentisme, com se l'ha definit, ha estat, segons la meva opinió, la seva grandesa i, alhora, la seva condemna. En primer lloc, perquè Noucentisme ja defineix una estètica molt determinada. Sanz ens corrobora amb el seu estudi que Ricart no va acabar de pujar mai al carro de les avantguardes. En canvi, s'ha de tenir en compte que la mirada històrica sempre s’ha construït des dels -ismes que marcaven la modernitat. I mentre se succeïen a molta velocitat fauvisme, cubisme, futurisme, surrealisme, dadaísme... Ricart seguia en el mediterranisme. L’alta qualitat del seu art es deplegava només en temàtiques amables i nostrades, construïdes en composicions d’ordre escrupolós. En segon lloc, a més del segell del Noucentisme, també el va marcar el fet de tendir cap al gravat en detriment dels olis. Perquè, malauradament, el gravat no té consideració d’art en majúscules, el suport en paper no té el preu de les teles en el mercat, les diferents tècniques de l’art gràfic són desconegudes per la immensa majoria del públic, i els llibres de bibliòfil són per al gaudi dels entesos. Sanz ens aporta referències documentals on queda reflectit com li costa a Ricart vendre xilografies a les exposicions on envia obra, com s'enfada quan li retornen els gravats malmesos dels viatges, com triga a cobrar la remuneració pactada, etc.
Cal recordar que malgrat la menor consideració amb què se'l tracta, el gravat requereix molt d’ofici. I dins d’aquest món, Ricart es va decantar, a més, per la xilografia, on la gama de grisos només es pot fer amb trama, a diferència, per exemple, de l’aiguatinta o la litografia que permeten més matisos. La seva singular manera de ferir la planxa de boix amb els burins, requereix d’una experta destresa tècnica, de la qual es difícil fer-se'n càrrec si no s’ha intentat mai. Quan hom veu les planxes originals treballades, com les que tenim a les reserves del Museu Balaguer, es pot fer a la idea de la filigrana d’orfebre que realitzava en cada obra. Aquests petits retalls de fusta, que caben en el palmell d’una mà, contenen sempre un complert imaginari. Aconseguir llums, ombres, volums i perspectives en aquestes reduïdes dimensions requeria planificació i una mà avesada. D’aquí la insistència de l'artista a no tolerar que toquessin el format dels originals. Tot estava acuradament estudiat.
No sabem què hauria passat si Ricart hagués triat fer de pintor, o si hagués viatjat més, o si hagués festejat més intensament amb les avantguardes, però gràcies a aquest llibre sabem el que realment va ser i va fer amb exhaustivitat de detalls. Tant de bo tots els bons artistes catalans comptessin amb una recerca publicada com aquesta, que posés de manifest llums, ombres i fites en la seva justa mesura. La nostra història de l’art no tindria tants silencis.
Mireia Rosich i Salvó
Directora del Museu Balaguer
Vilanova i la Geltrú, octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada