Dobles parelles, o les impostures modernes

M'he acabat aquest cap de setmana una novel·la recent d'una autora de Flix, Montse Banegas, que fa servir en boca dels barcelonins paraules com el verb torcar, que només les diuen terres endins, molt endins, i que jo, personalment, només les havia sentit a dir al meu periodista quan parla amb els seus. La novel·la explica la història de dos germans de trenta i pocs anys que aparentment tenen de tot, i en canvi es senten buits i apàtics, malgrat les sabates de marca, els pisos de luxe, i els sopars amb maridatge. La germana bessona, la Mireia, treballa com a directora d'una Fundació cultural programant i organitzant exposicions, i està casada amb un noi prim, net i elegant. Viu en un duplex amb terrassa on pren el sol despullada d'amagat. I la infelicitat la porta a sentir calfreds quan veu els mugrons del mulato que li serveix tallats travessant la samarreta. No explico el final del tot, però la Mireia, curiosament, acaba pintant.

He subratllat algunes frases que m'han fet riure:

Potser per això els agradava tant vestir-se, preparar sopars, menjar i beure bon vi. Perquè vivien de mirades, de les seves i de les dels altres. ... I segurament perquè la vista no els era suficient, havien de posar tots els sentits per trobar el plaer de la vida. Anaven a la recerca del gust per viure, un gust que no acabaven de trobar.