Ens escapem aprofitant que la ciutat té distàncies curtes, i en un migdia visitem el Patio Herreriano, amb el claustre herreriano. Està al costat de l'arxiu municipal que és un temple reconvertit, de grans dimensions i portalada neoclàssica. El Patio tenia moltes sales tancades de la permanent, i les que estaven obertes em van semblar molt pobres. Només una zona amb escultura, que tenia un Leandre Cristòfol, un Julio González i alguns Àngel Ferrant es va salvar. Comparada amb la intervenció arquitectònica tan potent, la col·lecció no té entitat. Reafirma la meva teoria de què als noranta van sortir museus d'art contemporani com a bolets, sense tradició, sense possibilitat de compra, sense mires. Havia de fer-se per poder tatxar de la llista política, aquesta suposada obligació, com si els ciutadans de la castella profunda, de Valladolid o de León (el Musac és va inaugurar encara més tard) entressin "en tropel" als museus d'art contemporani. Això sí, unes grans figures de bronze de Joan Carles i Sofia presideixen el Patio Herreriano.
A nivell científic, el millor, la web, un bon catàleg del Ferrant on line.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada