Tots els directors i directores

Participo en una taula rodona sobre el Museu, on es convida a tots els directors i directores que ha tingut la Institució
Algunes notes del que vaig dir



- Temor general a noo quedar engolits per l’àrea metropolitana - Temor a nivell de ciutat
D’aquí el debat obert amb la configuració d’identitat.
- El Balaguer, com a institució, en aquesta construcció del qui som, d’on venim, hauria de contribuir amb tangibles (edifici, col·leccions, quadres, material...) i amb intangibles.
- Com fer que sigui un símbol. Com fer-ho motiu d’orgull. Com promoure el sentiment de pertinença.
- Si agaféssim una mapa de Catalunya amb els seus museus (més de 300?) i poguéssim veure-ho a vista d’ocell, el Balaguer veuríem que és de gama alta. Ser conscient d’això ja és motiu d’orgull.
- El repte per al futur, per a mi, és fer visible aquest alt nivell, promulgar que està a la prestatgeria del gran reserva, en el millor dels sentits. El símil del vi serveix per parlar de cos, antiguitat, solera, gust,... No tan etiqueta de nacional, local, supra loca, és una joia, una excepció.
- Hem de superar segurament l’obsessió dels visitants.
Quan parlo de fer-lo visible no vull dir fer una crida perquè vinguin tous de gent. Tot el discurs de promoció, de turisme, d’acord fins a cert nivell. M'interessa posar-lo en el mapa com es mereix. Pel carril que es mereix. No beus cada dia un gran reserva, però saps que existeix, què significa.
- Com aconseguir-ho, feina consistent i programació de qualitat
- Els museus hem de ser generadors de coneixement. No podem oblidar la nostra missió educadora.
- Ens hem confós un pèl. Per democratitzar, en pos del rendiment social, hem pecat de tendir al lleure en moltes ocasions. Fer fum. Qualsevol programa d’activitats del museus del món, no te l'acabes. No dic que no hi hagi de ser, però no podem permetre que tota l'energia se'n vagi per aquí. El treball de fons és important, és la base, i nodrirà en el futur la programació.
- Això és de tots, des de la revolució francesa, el patrimoni és de tots, les polítiques culturals han de ser amb voluntat pública però això és un museu, no és port aventura. La nostra mòmia és real, un cos momificat de la dianstia XX, el nostre Sorolla és real, el Samurai, i aquest valor d’autenticitat, d’objecte irrepetible, del seu context, la seva història, ha de servir per educar, per generar i fer pòsit d’un determinat estrat.
- Per tant, crec que el futur, passa per una aposta consensuada (polítics, tècnics, públic) per la qualitat. Poc i bo. El Trullén parla d’excel·lir. Poques exposicions i de nivell, tant en el tema, en la recerca, en l’exhibició, el catàleg. Poques publicacions però consistents. Treballades amb temps. Poques activitats i que la gent, escolars, adults, s’enduguin una experiència i uns missatges que reverteixen en la seva pròpia cultura personal i col·lectiva
- Tots, tots hem tingut l’experiència de portar gent de visita i que quedessin meravellats.
I el temps ho confirma.
- Després topem amb el pressupost. Qualitat és preu, sí però no. Calen diners però acompanyats de projecte i estudi. Prioritats clares. Catàlegs d’exposicions n’hi ha molts però tots sabem que el de tapa més dura i edició més acurada no sempre es correspon amb el millor text, o el millor contingut-
- Context actual és difícil parlar d’economia. Amb tot, les esquenes de l’administració no poden. Un altre debat obert. Que hi ha d’haver diners privats sí, però en el sistema en que funcionem (a diferència sobretot de l’americà que és més mercantilista) quins nivells reals podem assolir de finançament privat. De nou, per cercar el finançament privat has de trobar productes estrella. Un bon vi, ho és. Etiqueta, ja la pagarà, no es pot defraudar ni fer fum
- Llavors les polítiques públiques hauríen de vetllar per promoure el que no és estrella però és una base de coneixement ineludible. Per exemple, autors locals.
- Debat de què ha de fer un ajuntament amb els diners destinats a patrimoni. Ha de fer la programació de qualitat o pagar la factura de la llum?. Evita desenvolupar polítiques a llarg termini.
- Desencaix local-nacional, o local-superior,...ens porta a carrerons sense sortida.
- Necessitat d’un museu de Vilanova?.