Article Serra d'or gener 2010

Publicat a Serra d'Or, número 601, gener de 2010

La gènesi d’una col·lecció d’art

A diferència d’un Museu Marès, d’un Museu Abelló o d’un Cau Ferrat, el Museu que creà Víctor Balaguer no era un lloc per exhibir el que havia anat atresorant segons les seves particulars predileccions. A diferència del polític Francesc Cambó o de l’industrial Lluís Plandiura, Balaguer tampoc era un col·leccionista que anés perseguint i adquirint art de determinada etapa històrica. I a diferència de la Casa de l’escriptor Verdaguer o Pérez Galdós, o dels Museu Romàntics, la Biblioteca Museu Balaguer no era, ni és, una casa museu. D’aquí que la seva gènesi pugui ser considerada especial. Ell volia erigir una gran acadèmia catalana. El seu tarannà liberal el va empènyer a fer-ho realitat. La ideologia era el motor i la filosofia de fons. També és cert que al 1884 no hi havia gaires museus a Catalunya. Encara faltaven quatre anys perquè es celebrés l’Exposició Universal de Barcelona, i fins la dècada dels noranta no obriria el Museu de Belles Arts. La història del Museu Balaguer i la manera en què es van nodrir el seus fons és singular, difícilment equiparable a qualsevol altre.

Un Museu fet a base de donacions

La col·lecció personal d’objectes artístics que tenia Balaguer era molt discreta comparada amb el ric fons bibliogràfic que ja posseïa abans d’engegar la institució cultural que portaria el seu nom. Més que no pas col·leccionista d’art, Balaguer era un home de lletres, i l’ala destinada a museu va agafar pes específic gràcies a les aportacions que van arribar de fora. El seu mèrit rau a captar l’allau de donacions que es van fer efectives en vida seva.

Sens dubte, ell posseïa objectes de valor, atesa la seva dilatada carrera política i acadèmica, però no es podria haver parlat d’un museu, i encara menys, d’un museu amb pretensions de ser un referent a Catalunya, únicament amb el que tenia a casa. Per això va moure tants fils. Des que es va posar la primera pedra de l’edifici a inicis de 1882 Balaguer va engegar tota una maquinària de, diguem-ne, propaganda i seducció, que veurà els seus fruits de manera immediata, recaptant un significatiu recull d’obres donades per artistes, amics influents i col·leccionistes. Paral·lelament, havia gestionat l’arribada el dipòsit del Museo Nacional de Pinturas y Esculturas (així surt encara esmentat en la correspondència, no l’anomenen Prado). La presència dels quadres barrocs i els grans quadres històrics de Sorolla, i després de Richart, varen ser una gran carta de presentació per continuar atraient donacions.

Què hi havia quan es va inaugurar al 1884

Quan el Museu va obrir les portes el 26 d’octubre de 1884 el públic podia contemplar a l’ala dreta de l’edifici una gran pinacoteca de més de set metres d’alçada. La part central del sostre estava coberta amb un velum per filtrar la llum de la claraboia i mitigar l’impacte lumínic sobre les obres. La pintura, col·locada a l’estil dels pavellons de belles arts de l’època, atapeïa les quatre parets fins al sostre. L’escultura, juntament amb els mobles, les arts decoratives i l’arqueologia, s’exhibia a la zona central.

De l’ingent conjunt del quadres, feien una clara distinció entre antics i moderns, divisió habitual dins la distribució dels museus europeus fins a les avantguardes. El sector dels antics comprenia principalment autors barrocs. Alguns eren de la col·lecció personal de Don Víctor, altres venien de Madrid, de l’esmentat dipòsit del Prado, que incloïa Carducci, Carreño de Miranda, Alonso del Arco o Bartolomé Pérez; i en una tercer apartat hi havia donacions recents fetes per estrets col·laboradors i alguns patrons de la primera junta, en especial Josep Ferrer i Soler.

El sector de quadres moderns, que s’ha conservat força íntegre fins als nostres dies, el componien teles de diferent tipologia. Hi havia encara mostres de pintura d’història, algun tema mitològic o clàssic, però la immensa majoria eren paisatges, retrats i pintura costumista. En termes generals, foren donats pels mateixos artistes o per llurs familiars directes. Molts venien signats amb una dedicatòria explícita per al Sr. Balaguer o el Museu Balaguer. Hem de considerar que eren artistes en plena activitat que donaven obra al museu, i en aquest sentit hem d’entendre que la sala mostrava art de candent actualitat. En el conjunt estaven representats els diferents estils artístics de l’època. Les reminiscències romàntiques i historicistes convivien amb grans realistes com Martí Alsina o Vayreda i tots els seguidors de Fortuny. Seria després, a la dècada dels noranta, que entraria el modernisme. La única distinció que es reitera en la documentació original és si eren artistes catalans o no catalans.

La dèria per la catalanitat es pot apreciar amb més insistència amb les escultures. La correspondència posa de manifest l’enorme interès que es tenia per anar recopilant obra d’escultors catalans, bàsicament amb dos objectius: per una banda sustentar la catalanitat de la institució, i per l’altra, fomentar l’ensenyament artístic. El seu desig, expressat literalment, era que fos el “Museo de modelos de todos los artistas catalanes” i el primer “museo de modelos” de l’Estat espanyol. En unes sales del primer pis es van impartir classes de dibuix amb els models escultòrics de guix.

A part de pintura i escultura, el Museu, responent a la mentalitat universalista d’aleshores, allotjava una multitud d’objectes de diversa naturalesa. Exhibia gravats i fotografia, escultura, ceràmica, cristall, joies, armes, indumentària, numismàtica, medalles, arts sumptuàries, arqueologia i un gran apartat d’objectes curiosos.

Tot això es relaciona en un text del 26 d’octubre de 1884, quan encara faltava molt per arribar.

Víctor Balaguer col·leccionista?

Víctor Balaguer deixà escrit que va cedir tot el que tenia a la Biblioteca Museu. El que no sabem del cert és què tenia exactament abans de crear-la. L’historiador Josep Coroleu, al 1882 ens informa que eren de Balaguer obres de: “Viladomat, Zurbarán, Flaugier, Parra, Fortuny, Benavent, Armet, Galofre, Laredo, Nin, Espinosa, Van Halen, Masriera y otros”.

La pregunta difícil de respondre és quan va adquirir tots aquests quadres el Sr. Balaguer. De moment encara no s’ha pogut documentar si va, literalment, comprar

alguna vegada una obra d’art. Eren tot regals o compensacions que havia obtingut per motius acadèmics, literaris, polítics o d’altra índole?. En poques ocasions en sabem l’entrellat. Està comprovat que dos quadres del francès Josep Flaugier són heretats del pare, i que el “Príncep de Viana” d’Agustí Rigalt el va obtenir en els Jocs Florals. La resta, s’ha d’anar fent per deducció.

S’han localitzat cartes on apareix informació sobre visites de Balaguer a tallers d’artistes, però en tots els cassos ja estava cercant aliances per al museu. Per això difícilment es podria titllar Balaguer de col·leccionista. El col·leccionisme català, poc estudiat encara, tenia ja llavors tota una sèrie de personatges rellevants. S’hauria de citar als vilanovins Sebastià Anton Pascual i Inglada, i Josep Ferrer i Soler, o al barceloní Maties Muntadas i Rovira. També existien cèlebres tallers d’artistes. El més conegut, probablement, el del pintor Marià Fortuny, farcit d’objectes exòtics. A Barcelona hi havia el Taller Rull, el Taller Caba o el dels germans Masriera al carrer Bailèn, que s’havia inaugurat just el mateix any que la Biblioteca Museu de Vilanova.

Balaguer coneixia de primera mà aquest cercle, i hi estava vinculat. Però gosaríem afirmar que no era un d’ells. Don Víctor, per interès personal, al llarg de la seva vida no s’havia dedicat a perseguir obra, a seguir els artistes, a tractar amb marxants,... Un cop creada la seva Fundació, va mirar de fer-ho el millor possible per obtenir material, però fins i tot llavors, no va comprar, no va seleccionar amb un criteri concret, va acollir tot el que li van oferir. No era el que s’entén com a col·leccionista, i la seva idea no era posar els seus tresors a l’abast del públic. La idea era aixecar un Museu i una Biblioteca de nació, i aquest va ser el principi i la fi.

Donacions fins la mort de Balaguer: exotisme i modernisme

Al llarg de dues dècades les donacions es van anar succeint. Se li cercava un lloc a tot el que arribava. Al cap de pocs anys s’edificà a l’altra banda del jardí la casa de Santa Teresa per a que Balaguer hi residís. Els pintors catalans, mobiliari antic i diferents objectes etnològics van instal·lar-se en els seus salons. El mateix edifici de Granell es va ampliar amb el Saló Maria i el Saló Isabel abans de finalitzar el segle.

Dels ingressos en grans blocs, destaquen la del diplomàtic Eduard Toda, que al 1886, tornant de la seva estada a Egipte, cedeix la primera col·lecció egípcia de l’Estat Espanyol. Dos anys més tard, al 1888, Joan Mencarini, oficial de l’Administració xinesa, desembarcaria amb la col·lecció oriental. També la Baronesa de Wilson va donar un bon nombre de peces precolombines. Pel que fa a la pintura i escultura farien donacions els artistes més destacats del moment. Ramon Casas va donar La vídua just després d’exposar-la a la Sala Parés, a la tardor de 1890. Santiago Rusiñol havia regalat Tarda de pluja. Hermen Anglada Camarasa va lliurar Paisatge amb pont. Dionís Biaxeras feia entrega de Retrat d’un boter a la Barceloneta. Hi va haver donacions d’Enric Serra, Ramon Tusquets, Eliseu Meifrèn, Juan Luna, Josep M. Tamburini o Alexandre de Riquer i motls altres. Com en el cas de la pintura, els referents catalans en l’àmbit escultòric donaren obra al Museu: Campeny, els germans Vallmitjana, Fuxà, Suñol, Querol, Subirat,...

La clau de l’èxit

Com va aconseguir Balaguer aquest allau de donacions?. Està clar que era una polític amb influències. Que gaudia d’una extensa xarxa de contactes. Ara bé, n’hi havia prou amb això per atraure tal quantitat i qualitat d’obra cedida desinteressadament?. Per entendre part del seu èxit, sense desmerèixer la seva tasca, crec que s’ha de revisar el context. Quins museus hi havia a Catalunya perquè els artistes poguessin exposar permanentment? A on podien vendre obra? Quin paper jugaven les institucions? Amb una ràpida mirada es pot concloure que va confluir el projecte de Balaguer amb la necessitat dels artistes de poder tenir obra en un museu, exposada de forma permanent. El Museu Balaguer oferia estar al costat dels grans de la pintura antiga vinguts del Prado, oferia en un edifici nou i innovador amb el seu eclecticisme, i en definitiva, una institució il·lustre, amb una biblioteca de referència i tota l’àurea literària i cultural que Balaguer va anar teixint al seu voltant.

Barcelona, en el camp dels Museus, encara estava a les beceroles al 1884. A diferència de Madrid, i d’altres capitals europees, no tenia una col·lecció de la monarquia per convertir en museu públic i va haver de forjar un altre camí. L’exposició universal del 1888 constitueix un abans i un després en la història dels nostres museus. En el període de la Restauració només hi havia els museus Provincials d’Antiguitats, l’Acadèmia de Belles Arts, el Museu Arqueològic Santacana a la ciutat de Martorell, i poca cosa més.

En aquest isolat paisatge museístic neixen els dos primers museus catalans de nova planta: el Museu Martorell al parc de la Ciutadella de Barcelona i la Biblioteca Museu Balaguer al costat de l’estació de ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Són edificats ex professo per a ser museus. El primer va ser creat al 1882 en base a la col·lecció de ciències naturals de Francesc Martorell i Peña (1822-1879). El segon, Fundació privada, oberta al públic al 1884, amb un potent fons bibliogràfic i artístic en augment progressiu, era el projecte de país d’un polític liberal.

Entre 1884 i 1888, mentre a Vilanova comencen a arribar multitud d’obres com a aportacions al projecte balaguerià, a Barcelona preparen l’Exposició Universal. Un cop acabada, alguns dels Palaus es destinarien a museus. Anys a venir veuria la llum el Museu Municipal de Belles Arts. La Junta de Museus es crearia al 1907. Vista aquesta cronologia, podem afirmar, doncs, que el naixement de la Biblioteca Museu Balaguer és precoç, anterior als grans centres de la mateixa capital.

Per als artistes d’una determinada generació, era, sens dubte, una oportunitat d’or exposar en el Balaguer.

L’exposició commemorativa dels 125 anys

L’exposició organitzada amb motiu de la commemoració dels 125 anys de la institució, pel que fa a la secció museu, vol ser una evocació de les sales del en els primers anys, seguint les pautes que les fotografies antigues ens han deixat com a testimoni. El que s’exhibeix per intentar recrear aquest ambient del segle xix, és tot obra original que entrà a formar part del museu entre la inauguració i finals de segle. El centenar llarg de peces que conforma l’exposició temporal “Surge et ambula” aporta una panoràmica completa de l’art que es produïa a Catalunya en la segona meitat del xix.