Sempre em pregunto com algú pot arribar a ser l'amant o l'amor de Picasso, o de qualsevol figura universal. M'interessava la vivència sense mitificacions. M'he llegit els records de la Fernande d'una tirada com si fossin d'una amiga. Aquella dona alta i misteriosa dels quadres de tants. Acostumada a teoria sobre art, està bé la mirada del dia a dia, i saber que Picasso li donava bofetades per gelosia, que Apollinaire tenia panxa, i que Max Jacox tirava les cartes i es feia el "pitoniso". Quan llegia em sortien riure's espontanis, perquè aquesta prespectiva no l'havia tinguda mai. Cauen mites i en neixen d'altres. M'ha mantingut enganxada la facilitat amb que explica coses molt íntimes, i com va qualificant a al gent, segons pensa, de cretí cap amunt. Hi ha dues descripcions que vull transcriure.
Quan parla dels germans Stein, Leo i Gertude:
"Ambos iban vestidos con pana marrón y calzados con sandalias a lo Raymond Duncan. Ricos y demasiado inteligentes para tener miedo al ridículo, demasiado seguros de sí mismos para preocuparse de lo que pensaran los demás"
I quan parla de Picasso:
"Se pasará la vida combatiéndose; descontento consigo mismo, se pasará la vida buscándose en su propio arte. Extraviado en ocasiones como en un laberinto, se equivocará de camino, pero se perseguirá incluso en esos rodeos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada