La visita al Chillida Leku fa uns anys la recordo com una experiència molt intensa. Era un matí de tardor amb el sol immutable clavat a la dreta del cel en aquell país de pluges eternes. Les escultures grans del jardí es deixaven tocar per l'escalfor. Metall menjat pel temps i pedra viva. Matèria dura sotmesa a les formes simples però harmòniques del Chillida. Atàviques. I la casa, "el caserío", amb les bigues, els carreus i els petits formats, escampats en nivells, els gravats a la paret, emmarcats amb fusta clara. Era un lloc per estar-hi, per quedar-s'hi. La diferència està en els detalls. Se m'acut que només un basc podria gosar pentinar els vents amb urpes de ferro, com exercint poders ancestrals de la seva particular mitologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada