Feito, paraules i gravats

A la revista "grabado y edición" trobo una entrevista a Luis Feito. Els seus gravats crec que tenen molta força, aquella intensitat gestual dels informalistes. A les fotos ja es veu molt gran. Estan grans aquesta gent. L'altre dia sortia el Tàpies amb vuitanta i pico anys, el Guinovart va morir l'any passat, l'Hernàndez Pijuan fa un parell d'anys. La generació del nostre informalisme està molt gran. El darrer cop que vaig veure el Ràfols Casamada al Museu en una inauguració de gravats seus, precisament, també estava molt fluix. I el Subirachs, quan vaig tenir el privilegi de poder entrar el seu taller abans que fes la donació del bust del Macià al Museu, també estava se'l veia delicat, continuava treballant en pintura, però tenia un tempo molt lent.

Em sorprèn veure en l'entrevista que Feito va arribar a l'art per casualitat. És un prgunta que em formulo sovint, si la gent té clar el camí, des de quan, quina part de talent innat i quina part d'escola, i quina part d'atzar. Parla de que a l'escola només estava interessat en aprendre l'ofici. Després va començar el seu camí personal: "... vinieron entonces las evoluciones propias, del estilo figurativo al realista, al otro más estilizado, hasta que caes en la cuenta de que el sujeto es sólo un pretexto, dejando de interesarme como punto de partida. Ese fue el gran paso hacia la libertad, la gran conquista del arte contemporáneo... Cuando realmente has llevado a cabo la transformación hacia lo abstracto, lo demás ya forma parte del pasado". Va ser un moment molt valent de l'art, si tenim en compte que estàvem en plena postguerra, en un país somnolent. Ell fa una reflexió interessant sobre la poca educació artística que rebem. Hi estic pleament d'acord.  "A nadie se les ha preparado para disfrutar del arte. A la gente se le ha enseñado a leer, por eso hay bibliotecas. SIn embargo, también hay museos, y nadie nos ha educado para leer el arte. Los que sienten y comprenden el arte, han llegado a ese conocimiento gracias a su esfuerzo personal". Sabia- i també era fàcil de deduir- que havia estat a París, com tots, però el que he descobert és que va estar a Nova York i a Canada, a Montreal. Als anys vuitanta.  "Pintar de nuevo por amor al arte, una aventura de espíritu que no era capaz de sentir en Europa, demasiado prisionera de su historia y su tradición. Pintar sin referencias, con esa libertad de algunos autores americanos".