Roger Mas, i les cançons tel·lúriques

Vaig poder veure al Roger Mas en directe una nit d'agost a Vilafranca. Fa uns tres anys. Em sonava, però vagament. Al festival d'estiu li diuen Kalima. Era el pati d'una escola. Poca gent. Algunes oliveres il·luminades a contrallum. Cadires de tisora. Segurament municipals. El Roger portava una camisa blanca. No és molt alt. Té una fesomia agradable. Però el que té, realment, és una veu. Una senyora veu. Greu, especialment greu. Profunda. Parla amb el públic, potser perquè erem pocs semblava que fos la terrassa d'un bar. I em va agradar, captivar. Les lletres, en general són molt poètiques. I els títols, els títols em semblen remarcables. Mística domèstica. I ara, les cançons tel·lúriques. El porto al mp3. Ahir em va sortir la cançó de llums de colors mentre estava travessant els túnels del Garraf, l'atzar sovint ajuda. A la web he vist que també ha publicat un parell de llibres.