Ahir divendres vaig saber que venia el Rafael Argullol a Vilanova a participar en un debat sobre l'eix diagonal. No entenia molt bé quin paper faria entre economistes i empresaris però intuïa que no ens defraudaria, i, efectivament, la seva explicació, em va semblar brillant. Va posicionar-se com a humanista, i va parlar de la necessitat de reflexionar sobre la crisi espiritual i moral, i de coneixement, que és prèvia, molt prèvia, a la crisi econòmica que sembla haver-nos caigut a sobre per mala sort. Aquest eix diagonal, com quasevol altre, no serà només una infraestructura més en el mapa, si darrera hi ha coneixement que l'empeny, si es construeix des de bases sòlides, raonades, innovadores, fonamentades. Posava l'exemple d'algunes ciutats alemanyes o del Nord d'Itàlia, que havien sabut treure partit d'aquesta descentralització i de la seva mesura de mitjanes, menys farregoses que les grans urbs, per col·locar centres pioners, de tecnologia punta, d'estudis avançats, d'originalitat.
Va denunciar amb tocs de fina ironia, que fa deu anys que es viu una crisi profunda, i que quan un viatja en tren pel litoral mediterrani i veu un mur de ciment que l'ha trinxat de dalt abaix,ja no fa falta dir res més, ho veu tothom, i és per tant, un crit al cel, una mort anunciada. Es queixava d'aquesta pèrdua de solidesa fonamentada en el coneixement elaborat, en l'estudi, en la disciplina, en l'aprofundiment, en la formació complerta, i il·lustrava amb exemples un sistema educatiu avocat al no res.
Propuganava tornar a la cultura de l'esforç i a la felicitat de calat lent, que no consisteix únicament en un gran cotxe si no en un gran silenci o una bona lectura. Cal construir una societat millor amb individuus que tinguin un concepte més auster de la felicitat.
Haig de comprar el seu darrer llibre aquesta setmana mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada